Deme, ¿¿¿El castellano???

Perquè he possat com a títol amb "El Castellano" flanquejat per ¿¿¿ i ??? devant i darrera... ein?... bàsicament perquè quan un utilitza la paraula "castellano" a banda de quan l'utilitzes per designar la llengua de l'imperi, la fas servir per referirse a una persona, et ve al cap un tipus més bé seriòs, ranci, sense massa floritura i artifici, de poques paraules i amb un caràcter dur forjat d'habitar aquelles terres de climes extrems, freds i càlids segons l'estació de l'any.

Però es clar, en un bloc tan friki com aquest, algú que es fa dir Deme, el Castellano (suposo que ve de Demetrio -com el personatge interpretat pel "gran actor" Víctor Mature a la "magnifica" peli "Demetrio y los Gladiadores"-, o més bé, penso desprès d'escoltar una cançoneta del senyor en qüestió... igual ve de Deme-nte) havia de donar la nota i tirar per terra qualsevol imatge preconcebuda de l'austeritat i serietat castellana. A tot arreu hi ha una ovella negra, ni que sigui a l'estanteria d'una benzinera, i per això solament fa falta veure la caràtula que adjunto.

Si aquesta... la del mocadoret lligadet al coll... ja em direu si més que que d'un currela agrari castellà no sembla més bé un julai que treballa d'estibador al port d'Algecires, amb aquesta gorreta de gai i la indumentària vaquera, camisa inclosa, que li fa aparentar que més que ser originari de Castella és el sisè home de la factoria de los Village Peopleeeeeeeeee, i ja solament li fa falta per rematar el look, el anar muntat en una Derbi Paleta per a donar una volta per la festa major de Talavera de la Reina a la recerca d'un macho-man de grans mans currades en feines camperoles per que l'infringeixi tot una salvatge lliçó de plaers sodomítics.

La segona imatge, abandonant ja el look de mariposon portuari, ja es d'una comicitat absoluta, ja deixant la gorreta de banda i canviant-la per un barret negre, la camisa i caçadora texana per una armilla de felpa taronja, que fa al nostre home un digne aspirant a alguna serie infantil tipus "Los Chiripitiflauticos", on els seus estilista deuen estar encara en ordre de recerca i captura per la Interpol.

Però el pitjor de tot, és la seva obra musical. Ha arribat a les meves orelles una de les seves composicions: "No te lo consentiré" que tracta de les relacions, suposadament matrimonials, on aquest tipejo ens dona una visió kafkiana (a partir d'ara la podríem qualificar com a demetriana) de les banyes. Aquí la teniu:



La cançó comença amb:

"Te puedes comprar anillos,
te puedes comprar pulseras,
te puedes comprar vestidos, y cuanto tú quieras..."

Llavors ja caus en el perquè d'aquest look julandrón de la primera caràtula, ja que si es dirigeix així a una dona pel seu "despreniment manirroto", una cosa tan "estranya" i "especial" com uns vestits, uns anells i unes polseres, es que aquest paio ha estat amb ninguna o menys una... però el millor, com sempre, esta al estribillo:

"Porque yo no te puedo consentir
de que tu hagas el amor con cualquiera por ahiiiiiiii ...
Porque yo, no te puedo consentir
que un hombre que no sea yo, penetre dentro de tí ...
No te lo consetireeeeeeeeeeee"

Mira Demetrio, el que ningú t'hauria d'haver permès a tu és que embrutessis el noble art de la música amb aquesta mamarrachada, a més d'acompanyar-la aquesta musiqueta de Casiotone a piles i guitarreta de quatreduros del Pryca, que sona més rància que la melodia del NO-DO, amb una veu que es trenca per moments, i a punt d'ofegar-se en molts passatges de la cançó, la lletra de la qual sembla feta una nit d'odi total cap al gènere femení, del qual desconeixes totalment les seves inquietuds i sentiments...

Si Deme, si, més que haver-te dedicat a "cantar", t'hauries d'haver enrolat en un mercant de bandera ucraniana de grumet i cantar allò de "In the Navyyyyyyyyyyyyyy"...

Con tós vusotros Tony, Er Jitano!!!

Continuant amb la infumable saga quinqui-talegaria iniciada pel sr. Pelos, continuem a la mateixa línia i el mateix context de marginalitat més absoluta en forma d'obra musical, i aquí ja no solament parlem de rumba, sino a més a més de "cante jondo". Si amb les rumbes del nostre amic cabecilla de la banda de Los Marus ens podiem permetre certes llicències i alegries, amb Toni (o Tony, segons la versió de la caratula), El Gitano s'ha acabat les tonteries...

I tant que s'ha acabat!... res de cantar-li a la grifa alegrement, ni cantar les penes d'un cavaller legionari, ni ser hombre de la noshe bailoteando alegremente, ni d'explicar-li al sr. juez al seva vida i miracles a ritme d'electrorumba marxosa i desenfada... No senyor, el ser un marginal és una carrera molt difícil i dura com qualsevol altra, i s'ha de cantar a aquest modus vivendi, com es mereix... amb sentiment, amb veu a punt de trencar-se i amb el cervell de vacances indefinides.

A més , només veure les caràtules de l'amic Tony, ens adonem de que el tio va en serio, i a més d'anar en serio i d'haver descobert abans que les compreses amb ales, les camises amb ales, quasi dona terror veure'l amb la barba superpoblada i a amb careto de cabrejat, com si l'hagessin timat 1.000 euros en una timba de cartes, amb una presencia que espanta, ja que sembla que la barba de Toni/y té vida pròpia i vol conquerir tota la seva cara per convertir-se en el pare de Chewacca... però el pitjor està a sobre del seu rostre alleonat... Si, heu llegit bé, un dels seus èxits en format de cassette és "Me fumao un canuto" (evidentment no com estaria seria correctament escrit, que seria " Me he fumado un canuto")

Si poses en marxa el teu reproductor de música del ordenata i tens la mala pata de tenir el volum a tota potència desprès d'escoltar algun temazo rock, i comença a sonar això, oblidat ja de per vida de la teva bona imatge, la teva reputació -si la tens- i de qualsevol respecte del teu entorn... tota a la bassa sense cap mena de solució.

Desprès d'una entrada amb dedicatòria, Tony/i es desata amb una mena de gemecs estil cante jondo, que donen pas a lo que ningú al seu sa judici pot escoltar, un espectacular desastre musical... exagerat???, crec que no:

Ayyyyyyyy!!! Ayyyyyy!!! Auuuuuyyyyyyyyy!

Maaama, m'ha tirao el paaapa,
me fumao un canuto, y me ha echado de la casa.....

Maaama, que se muera el paaapa,

me fumao un canuto y me ha echado de la casa.....

Evidentment la canço continua però desprès de la nefasta primera estrofa, millor deixar-ho córrer i preguntar-se: "que collons faig jo sentint això???" Afortunadament, les coses sempre poden ser pitjors, i el cas és que no han arribat a les meves oïdes algun dels altres temazos que venen al cassette en questió: "Macarra" o "Se pinchaba la niña"... ni que tots dos prometen moltissim.

La obra de l'inefable Tony és prolífica, tota farcida i plena de musicidis perpetrats quasi tots amb nocturnitat i alevosía, des de l'any 1974 en que va gravar el seu primer LP, i desprès de la primera experiència, ja com inventor amb dret propi d'aquesta rumba macarra va signar contracte amb la discografica Columbia amb la que va fer 7 elepeses amb títols tan suggerents com: 1976, "El Trili Molinete”; 1978, “Cosas gitanas”; 1979, “Calí, calí”; 1980, “Garra”; 1981, “Hay que ligar”; 1983, "Yo soy pirata”; 1984, “Una nueva vida”, tot un seguit de hits, himnes de la rumba callejera... Després va pasar a Zafiro amb altres 4 elepeses, (1988, “Libre”; 1989, “A la Mai de mi vida”; 1990, “Amor blanco”; 1991, “Tony, El Gitano”) per desaparèixer desprès del mapa piromusical... i és que segur que el seu paaapa, desprès d'escoltar cantar tot això, segur que no li va quedar altre remei que echarle de la caaasssaaa...

Pero quan ja ningú donava ni un cèntim d'euro per aquest senyor desaparegut en l'ostracisme de l calorrisme quinqui-mangui musical, resulta que és viu, si senyors!! esta vivooooooooooo!!!

Va fer la seva nova "aparició estel·lar" l'any 2006 en el "I Certamen de Neocalorrismo" - i no va de conya, eh!-

i per a mostra un botó, akí teniu un vídeo amb una de les seves actuacions, amb el tema "Mossos d'Esquadra" , on el senyor Gitano canta a les desgracies que els han portat els pulisias des de que apatrullen els carrers del bonic barri residencial de Sant Adrià de Besos, anomenat "La Mina", gravat amb gran qualitat i en high definition por uns dels calorros assistent a tan inefable event i que podeu gaudir ara mateix:

I aquí teniu la mateixa peaso de cançó inclosa en el seu últim CD, “A sangre y fuego” :
"En el barrio de La Minaaaaaaaa,
los gitanos estan llorandooooo,
por esos mozos de escuadraaaaaaa,
la vida no estan quitandoooooooooo"
si es que no es pot ser bona persona, aisssssssss estos mossos, mala gente!!! sense comentaris... :

Ole tus webos, Tony!!! :-)))

Dandy Salomon - "Paso de todo" (pues anda que yo!!!)

Pel títol és dedueix de forma ben clara que el nostre "artista" d'avui "pasa de todo" i desprès de veure'l i escoltar-lo, potser el que pensarem que el problema mental que pateix pot ser degut a que algun camell també li hagi "pasado de todo", especialment substàncies psicotròpiques d'alt poder addictiu i al·lucinogen, que aquest subjecte en qüestió ha pres sense cap mena de moderació...

Només fa falta mirar la caràtula d'aquest engendro musical per adonar-se'n de que es tracta, sense cap mena de dubtes d'un productes espantós i que pot perjudicar seriosament la salut auditiva i mental.

Ja d'entrada el voler passar per un dandy amb aquesta cara de pringat, es un exercici evidentment impossible, però si a sobre per intentar donar més categoria i classe al producte, et juntes amb tres senyoretes (de companyia?) rubi-tenyides, el resultat pot ser tan patètic com el resultat de la portada demostra.

Com quasi sempre en aquest subproductes musicals, a l'estilisme d'aquesta penya s'ha deixat totalment de banda els termes con a vergonya i decoro, com es poden apreciar als modelazos de les senyoretes calentorres en qüestió, més propi de revista gabacho-erotico-casposa dels anys 70-80 que de la portada d'un cassette com Déu mana. Però no solament resalta" l'elegància" de les senyoretes, sinó la del presumpte cavaller anglès amb el seu blazer a lo Arturo Fernández, evidentment de lloguer perquè és de 2 talles més grans, i amb la seva "pajarita" descolorida pels múltiples rentats, que aquesta si deu ser seva, perquè a més de ser dandy, deu treballar de cambrer a una marisqueria gallega. Em sembla que aquest home de dandy solament té la colònia Baron Dandy que fa servir per lligar els diumenges per la tarda al Burger King a -perquè lliura de la marisqueria- amb senyoretes de tan "bon veure" -previo pago, evidentment- com les de la foto.

De la cançoneta en qüestió, lo més recomanable es seguir el consell de l'artistazo i passar de tot, sobre tot d'escoltar aquesta mamarrachada sense cap ni peus. Però si t'agafa en un mal moment, que d'aquests tots en tenim, sona como una emulació barata de la cançó "Que idea" de Pino D'Angio cantada per un cuarenton a les que les substancies il·legals, el cigaló, el sol-y-sombra i les llargues jornades laborals de 16 hores en peu, li deixen en un estat semicatatònic, aspecte més clar quan parla a la cançó del seu fetitxe -cosa freqüent en aquest tipus de personal, que tenen un objecte del qual no es poden separar- i que en el cas del nostre amic és una bufanda que no es treu ni per pixar.

Bé, si t'atreveixes ja pots escoltar aquest producte fruït del mínim esforç, tant en melodia, com en lletra, com en durada... un cant total a la desídia... i a sobre el tio vol anar de dandy... si es queeeeeeeee...