Heinorrrrr, me cagorrrrr en tursssss muelarsssss!!!

Ja mateix marxo de vacances, però no ho volia fer abans, com ja us havia promès, de fer una entrada dedicada al meu ídol... amb tots vostès Heino!!!
De veritat que ja començo a témer que això m'està sobrepassant. No content de submergir-me a les pestilents clavegueres musicals hispàniques, hem vaig aventurar a veure si un dels protagonistes de les friki-caràtules internationals tenia qualsevol èxit a banda del reconegudissim i arxifamós temaso Karamba, karacho, ein whisky" , ja perfectament conegut pel públic de malalts/seguidors d'aquest ídol de masses.

Vaig descobrir en la meva investigació que les nostre teutó més friki, té un amplia i dilatada discografia i va ser un dels majors exponents del la música popular i el kitsch alemany. Aquesta mena de extraterrestre malparit (desprès us explicaré la meva actitud bel·licosa) , és famós al seu p. país, té el seu web, club de fans i demés parafernalia. El que no puc entendre és com aquí no ho és.

Potser un bon dia prenent el sol en algun indret del litoral català, sigui a Lloret de Mar o a Salou -per posar algun exemple al atzar- segurament se li van cremar les celles, el cabell, i el que es evident, el cervell, i llavors no se li va ocórrer altre cosa el molt que estimava el nostre país, que -com bon guïri que no distingeix gaire de fronteres i identitats nacionals- cantar un "Viva España", però en la llengua de Göethe.
Això ja d'entrada seria com per enviar-lo al garrote vil directament, a un escamot d'afusellament del Mossos d'Esquadra o a la forca, però es clar , als anys 70 al turista estranger se li deixava fer tot tipus d'heretgies i de garrulades pel fet de que deixes akí les seves divises.

Com ja podue sentir, el resultat és totalment demencial... per fotre'l un tiro!... aquesta aberració és una de les peces més surrealistes que mai he sentit, superant a la majoria dels nostres frikis gasolineros.

Només començar, ens obsequien amb 2 olés que sonen més falsos que bitllet de 6 euros. Després en el contundent idioma kartofen deixa anar un "Que vivarrr Espania" que evidentment dona títol a la cançó, i paraules com per exemple "por favor", "matador", "flamenco", o sigui, que no fa falta saber alemany per deduir que està cantant als topicazos de sempre.

I va de sobte deixa anar alguna cosa similar a "castañetten" mentre que sona una castanyola... per cagar-s'hi!!!... ja desprès d'això a un no li queda altre remei que anar al seu web, veure que si té una adreça electrònica de contacte i directament enviar-li una amenaça de mort . Si algú s'anima aquí deixo l'enllaç: http://www.heino.de/.

Donat el meu caràcter venjatiu, això no pot quedar així, s'ha de fer alguna cosa.... hem de rescatar al Pelos -y Los Marus-, retornar-lo als escenaris i fer-li cantar el Deutchland Über Alles a ritme de rumba, a veure que li sembla als fills de la Gran Germania... desprès de la cafrada de Heino tenim tot el dret a fer-ho.

Com a puntilla, i com si no hagues suficient com per matar a aquest joselito germànic, us regalo aquest vídeo en el que aquest tipejo amb la seva gran presència escènica perpetra un middley demencial amb els seus "grans èxits" vestit com l'acomodador del cinema del meu barri, davant de una nodrida assistència de delegats del l'IMSERSO teuton, acompanyat per la Charanga del Tio Honorio... pa habernos matao!!!

O si no, aquest magnific tema, "Tampico"... ummmmm Heino, com hem possesssss..., a veure si hem dius quin xampú i quina laca fas servir, xato! :-)))

El "tontu" del poble no solament ho ha de ser, sino que també ho ha de semblar

I està clar que aquest parell anomenats Pillo's boys ho tenen claríssim. Si algú pot explicar que estaven pensant aquest homínids ancestrals quan es van posar el nom artístic, em treuria un gran dubte de sobre. Es de suposar, per lògica, ni que aquí qualsevol lògica brilla per la seva absència, que els nostres homes cantaires son descendents de un tal Pillo i en un impossible intent de semblar internationals davant dels seus paisans del bar del poble, han tirat ma de la llengua de Shakespeare.
Si no és així, cosa que a mi em sembla, aquests s'han liat més que la pata d'un romà amb el genitiu saxó, i al final no saben si el que han escrit en anglès és el que al final pretenien que s'entengues en la llengua de l'imperi. Sigui com sigui, han quedat "per a la posteritat" com a Pillo´s boys, traduït com "Los chicos de Pillo" -no confondre amb "Los hombres de Paco"- , i ja em direu, o bé Pillo es el nom del seu pare o bé és un mafiós meloner extremeny i aquest dos els seus compixes, o el més versemblant, no sabien ni el que feien ni el que deien.

Ara ve la caràtula d'aquest dos tarats, que ja abans d'escoltar-los ja estan donant el cante. Ja d'entrada ens quedem flipant amb l'horrorós color verd de les seves camises, las dues igualetes com a bon germanets, que semblen fetes de la tela del tapet que fan servir per jugar a les cartes al casino del poble. Tot això amanit amb un fons estil tardor de l'any de MariCastanya que no pega ni amb cola. Però el pitjor de tot és el careto dels nostres herois, el més baixet, amb un somriure de ninot de fira, mirant la càmera com si fos el primer cop que li fan una "afoto". El més grandot té la mirada perduda, mirant ves a saber tu i donat la impressió de que les "migas con chorizo" que s'ha fotut per esmorzar no li han sentat gens bé.

Ja per rematar la jugada, la caràtula ens llença dos missatges que fan pensar:
El primer, el cartellet superposat a la foto, ens avisa de que es tracta d'una "Versión Original" Cómorrrrrrrrr? versió original? Mirin, senyors, amb aquest dos botarates ja tenim prou com per què a sobre hi haguessin Pillo's falsos. A més, qui en el seu sa judici els copiaria???.
El segon missatge és la marca de la casa: "Producciones Extremeñas". Sobren les paraules.

Per acabar d'enfonsar-se al fang, arriba l'audició d'algun dels seus productes... si ja ho se, és masoquisme pur, o algun altre tipus de perversió, tipus la Síndrome d'Estocolm, que veig que està dominant poc a poc la meva ment pel contacte continuat amb aquest submón, però no puc evitar-ho.
El primer que ens ve al cap escoltant aquest parell de pillos és que ens trobem en un bonic saló dedicat a bodas, bautizos y comuniones amenitzat pel so electrònic enllaunat del casiotone de torn d'aquesta mena de "Duo Sacapuntas" cantarin, i si no per a mostra aquí teniu un botó, el temazo "Corazon de peregrino", un homenatge a les terres i els homes d'Extremadura:

Bé, uns autèntics "diamantes en bruto" de la cançó popular, brutos, però brutos brutos :-)))

Frikades fronteres enllà...

Afortunadament, no som propietaris en exclusivitat de la cutrez musical més patètica i abominable. Fora de les fronteres estatals el fenomen friki-benziner-musical, per molt que ens faci mal, també té el seu lloc, i ni que no arriba als nivells d'adoració i d'excel·lència que per aquests indrets, no podem obviar que en tot arreu n'hi ha de frikis, i lluny de casa hi han exemples que son per llogar-hi cadires.

Fent immersió en aquest submón cada cop més fosc , he trobat una col·lecció de caràtules a quina més surrealista, i el pitjor de tot, es que cap d'ella és produïda a la península ibèrica...

Comencem... i segur que no fa falta cridar l'atenció per la foto més garrina, si, aquesta on no se sap qui és més bestia, la trulla o aquest paio inqualificable, germà d'una morsa àrtica, els quals formen del "duo" anomenat The Handsome Beasts (el que té melena s'anomena Garry Dalway). Al contemplar a aquest individu en aquesta composició escenogràfica, un s'imagina, les porcades que s'està muntant amb complicitat del pobre bitxo.

Desprès ens arriba l'amic Mike Terry, aquest pianista una "miqueta" ambigu, que va vestit como una iaia en un bingo, somrient al piano, amb una sospitosa i intrigant semblança a una barreja de Harpo Marx sense botzina i un dels Morancos. O és un d'ells, o és un germà bastard transvestit, perquè solament li falta cridar: Joshuuuuuaaaaa!!!.

I que hem dieu de Ken??? (res a veure amb el nuvi de Barbie). No sé si és pel seu pentinat tipus orinal o pel seu bigoti al més ranci estil prussià, però un té la sensació de que aquest Ken està molt a prop de ser un borderline, fregant la idiotesa, i si no és així, segurament li fa falta un bull. Això o el que li va fer les fotos és el capullo més gran de l'historia, que si a sobre va cobrar per la seva feina, ja és per fer-li un monument. Fos com fos, Ken un llumbreres no havia de ser per presentar-se en públic amb aquesta fatxa.

Ja continuar amb aquesta mostra d'engendros, ens trobem al meu teutó preferit: Heino, el qual ja vaig tenir el dubtós honor de presentar-vos com a primer vídeo publicat a aquest bloc (si el voleu "disfrutar" de nou, aquí el teniu... però tranquils, que pròximament li penso dedicar un capítol senceret al meu "ídol"). Només veure la imatge d'aquest paio, un ja comença a tenir una mena de suor freda... una criatura d'aspecte fantasmal, surrealista, que per més inri i intranquil·litat, té un ull mirant a Múrcia -que bonita eres!!- i l'altre cap a Toledo, tot això decorat amb aquest cabell ros platí, que el converteixen en un fenomen paranormal en si mateix, un autèntic poltergeist, del qual podríem cobrar entrada solament per veure'l, com la dona barbuda o l'home elefant. El pobre deu tenir tan assumida la seva "bellesa abstracta" que es presenta a la portada amb un ram de roses, com demanant perdó i confiant que no llencem el cassete directament a les escombraries només veure'l...

Continuem amb una incongruència supina, tal i com no pot ser d'altre manera en un bloc com aquest... ni més ni menys que un mossèn karateka. El que faltava ja per veure... el poder de Déu per mitjà de les llegendàries arts marcials. Mike Crain, una mena de Bruce Lee amb sotana, ens mostra el camí de la fe mitjançant les hòsties, i no precisament de les que és reparteixen durant la santa missa... suposo que enviant el missatge subliminar(?) de que si ens desviem del bon camí cristià, el nostre costillamen patirà el mateix destí que la pila de maons.

Per no faltar, no falta ni un super heroi. Tenim un Superman amant de la cervesa, muntat en un quadricicle amb una dona de nom eslau i bellesa amagada (Alla Pugatjova) vestida amb el camisó de la seva avia, amb el suggerent títol "cada nit i cada dia" (si estan així dia i nit, és per flipar) tot això, evidentment, fet sense cap mena de gràcia, com no podria ser d'altre manera al ser un producte guiri... no com els nostres frikis autòctons, que només veure'ls ja t'estàs partint el pit.

Per anar acabant, anem a fer una recopilació de les caràtules més pujadetes de to. Comencem per Boned, que fent gala de la promiqüitat de la que farden els rockers ens porta una imatge molt gràfica, el màstil de la guitarra sustituint el "màstil" humà, la qual cosa convida a pensar que aquests rockers son la polla...

Ara ens aterra Pooh Man, amb cara de no trencar ni un plat davant de la situació. Per si queda algun dubte, a la cantonada inferior dret ens avisa del contingut explicit del CD. Però a veure senyors... quin dubte pot haver sobre el que pot cantar el negre en qüestió??? sobre les propietats beneficioses per a l'organisme que produeix el consum d'arengades en dejú???...

Però el nostre amic Pooh hauria d'anar en compte on va ficant el nas, i més si Millie Jackson es troba per les rodalies i està amb la pose de la caràtula. Que bufona ella! sabates en ma, assegudeta al water, amb aquesta carona de patiment provocat pels seus evidents problemes de trànsit intestinal. Jo en el seu cas aniria al metge, o al farmacèutic, en el seu defecte, però del que no tinc cap dubte veient la portada, es que segurament el contingut musical del disc em produiria diarrea, en aquest cas, mental.

Com a últim petard de la friki-traka, una cutrez de campionat... una mena de afro-tarat avillat únicament amb una "pajarita" indescriptible i amb la companyia de dos ninots, Richard & Willie, amb els que suposadament vol fer un número de ventrilòquia, està sent obsequiat al mateix temps amb una fellatio... El tio no solament surt en pilotes a l'escenari, fot el numeret amb els ninos, i a més a més li fan una neteja de sable... Quién dijo miedo???...

Bé, ja està per avui, queda ben demostrat que no solament aquí som rarets, que xalats n'hi ha a tot arreu, ni que això no sigui gaire consol, no estem sols al món :-)))

La Pelua... gazpacho fresco!

Havia de donar un altre aire a aquesta pàgina, notava que faltava quelcom, un buit... Efectiviwonder, clar que si! faltava alguna cosa, i a la fi, vaig caure. Tots els nostres friki-cantarins fins ara eren homes. És hora d'acabar amb la tirania masclista d'aquest bloc... muheres al poder!!! i amb força!

I tanta força... la dona que aquí arriba amb potser massa i tot! Aquí la teniu, marcando pesho, amb aquest vestit de paper de xarol del d'embolicar els regals de Nadal, imposant-se amb aquesta cara de dogo argentí i amb el cabell que sembla que s'acabi de baixar d'una vespino. Jo suposo que per això últim li diuen la Pelua, per aquesta melena salvatge, perquè com sigui per altra tipus d'apèndix pilós... Déu meu!!! no vull n'imaginar-m'ho!!!...

Desprès de recuperar-nos del brutal impacte visual, ens arriba un alatre cop baix directe al fetge. El títol dels seu Long Play és Gazpacho Fresco. Per ser just, s'ha de reconèixer la magnifica capacitat de síntesi d'aquesta singermorning, en dues paraules defineixen perfectament la totalitat del seu disc.

Efectivament, aquest LP és como el gazpacho, un producte 100% verdulaire, de gust molt fort, avinagrat, que desprès de prendre un bona dosi et recorda tot el dia, en forma de rot, el que vas tastar, i on la Pelua exerceix de esborrallada mestre de cerimònies amb batedora a la mà.

Comencem amb la mostra de l'arte de la senyora Pelua amb el temaso rotllo flamenkito-caribenyo que dona títol a la cinta:

Musicalment, la Pelua, ni que per la cançó que acabem de sentir no ho sembli, és tota una alumna avantatjada del nostre admirat i estimat Tony, er gitano, fins i tot en algun moment pot semblar que arriba a superar al mestre. Especialment si ens fixem a la cançó "Buenos y malos" .



Comencem a analitzar l'assumpte... Desprès de més de mig minut de palmoteo variat, ele ele, chiriquitrán tan traun, surt la paia emeten un alarido:

En la cárcel hayyyyyyyyyyyyyyyy...

En la cárcel hayyyyyyyyyyyyyyy

Impacientment esperem el desenllaç... què pot haver al talego per desfermar aquest sentiment???... un minut desprès tenim la resposta:

En la cárcel hayyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyy...

Bueeeeeenos y maaaalos!!!

Desprès d'això un es queda bocabadat, flipant, i una mica, com no dir-ho, fins i tot un xic agelipollat. Però ja desprès quan un torna a la realitat i es re ubica, pensa que s'han de tenir més collons que el cavall d'Espartero per cantar això, i la seva gravació i posterior comercialització de tal cutrez solament es poden explicar per les amenaces de mort que va rebre el productor de la pobre discogràfica (per més senyes, Horus) per part d'algun dels col·legues "buenos" que té la Pelua a la presó.

La tornada -estribillo-, si és que se li por dir així, perquè és la única cosa mig intel·ligible que s'escolta, es repeteix més que la sobredosi d'all que portava el gazpacho fresco que dona títol a tal infame producció pseudo-musical, que fa que un finalment estigui desitjant que "en la cárcel haya buenos, malos... y Peluaaaaaaaaaas".

Deme, ¿¿¿El castellano???

Perquè he possat com a títol amb "El Castellano" flanquejat per ¿¿¿ i ??? devant i darrera... ein?... bàsicament perquè quan un utilitza la paraula "castellano" a banda de quan l'utilitzes per designar la llengua de l'imperi, la fas servir per referirse a una persona, et ve al cap un tipus més bé seriòs, ranci, sense massa floritura i artifici, de poques paraules i amb un caràcter dur forjat d'habitar aquelles terres de climes extrems, freds i càlids segons l'estació de l'any.

Però es clar, en un bloc tan friki com aquest, algú que es fa dir Deme, el Castellano (suposo que ve de Demetrio -com el personatge interpretat pel "gran actor" Víctor Mature a la "magnifica" peli "Demetrio y los Gladiadores"-, o més bé, penso desprès d'escoltar una cançoneta del senyor en qüestió... igual ve de Deme-nte) havia de donar la nota i tirar per terra qualsevol imatge preconcebuda de l'austeritat i serietat castellana. A tot arreu hi ha una ovella negra, ni que sigui a l'estanteria d'una benzinera, i per això solament fa falta veure la caràtula que adjunto.

Si aquesta... la del mocadoret lligadet al coll... ja em direu si més que que d'un currela agrari castellà no sembla més bé un julai que treballa d'estibador al port d'Algecires, amb aquesta gorreta de gai i la indumentària vaquera, camisa inclosa, que li fa aparentar que més que ser originari de Castella és el sisè home de la factoria de los Village Peopleeeeeeeeee, i ja solament li fa falta per rematar el look, el anar muntat en una Derbi Paleta per a donar una volta per la festa major de Talavera de la Reina a la recerca d'un macho-man de grans mans currades en feines camperoles per que l'infringeixi tot una salvatge lliçó de plaers sodomítics.

La segona imatge, abandonant ja el look de mariposon portuari, ja es d'una comicitat absoluta, ja deixant la gorreta de banda i canviant-la per un barret negre, la camisa i caçadora texana per una armilla de felpa taronja, que fa al nostre home un digne aspirant a alguna serie infantil tipus "Los Chiripitiflauticos", on els seus estilista deuen estar encara en ordre de recerca i captura per la Interpol.

Però el pitjor de tot, és la seva obra musical. Ha arribat a les meves orelles una de les seves composicions: "No te lo consentiré" que tracta de les relacions, suposadament matrimonials, on aquest tipejo ens dona una visió kafkiana (a partir d'ara la podríem qualificar com a demetriana) de les banyes. Aquí la teniu:



La cançó comença amb:

"Te puedes comprar anillos,
te puedes comprar pulseras,
te puedes comprar vestidos, y cuanto tú quieras..."

Llavors ja caus en el perquè d'aquest look julandrón de la primera caràtula, ja que si es dirigeix així a una dona pel seu "despreniment manirroto", una cosa tan "estranya" i "especial" com uns vestits, uns anells i unes polseres, es que aquest paio ha estat amb ninguna o menys una... però el millor, com sempre, esta al estribillo:

"Porque yo no te puedo consentir
de que tu hagas el amor con cualquiera por ahiiiiiiii ...
Porque yo, no te puedo consentir
que un hombre que no sea yo, penetre dentro de tí ...
No te lo consetireeeeeeeeeeee"

Mira Demetrio, el que ningú t'hauria d'haver permès a tu és que embrutessis el noble art de la música amb aquesta mamarrachada, a més d'acompanyar-la aquesta musiqueta de Casiotone a piles i guitarreta de quatreduros del Pryca, que sona més rància que la melodia del NO-DO, amb una veu que es trenca per moments, i a punt d'ofegar-se en molts passatges de la cançó, la lletra de la qual sembla feta una nit d'odi total cap al gènere femení, del qual desconeixes totalment les seves inquietuds i sentiments...

Si Deme, si, més que haver-te dedicat a "cantar", t'hauries d'haver enrolat en un mercant de bandera ucraniana de grumet i cantar allò de "In the Navyyyyyyyyyyyyyy"...

Con tós vusotros Tony, Er Jitano!!!

Continuant amb la infumable saga quinqui-talegaria iniciada pel sr. Pelos, continuem a la mateixa línia i el mateix context de marginalitat més absoluta en forma d'obra musical, i aquí ja no solament parlem de rumba, sino a més a més de "cante jondo". Si amb les rumbes del nostre amic cabecilla de la banda de Los Marus ens podiem permetre certes llicències i alegries, amb Toni (o Tony, segons la versió de la caratula), El Gitano s'ha acabat les tonteries...

I tant que s'ha acabat!... res de cantar-li a la grifa alegrement, ni cantar les penes d'un cavaller legionari, ni ser hombre de la noshe bailoteando alegremente, ni d'explicar-li al sr. juez al seva vida i miracles a ritme d'electrorumba marxosa i desenfada... No senyor, el ser un marginal és una carrera molt difícil i dura com qualsevol altra, i s'ha de cantar a aquest modus vivendi, com es mereix... amb sentiment, amb veu a punt de trencar-se i amb el cervell de vacances indefinides.

A més , només veure les caràtules de l'amic Tony, ens adonem de que el tio va en serio, i a més d'anar en serio i d'haver descobert abans que les compreses amb ales, les camises amb ales, quasi dona terror veure'l amb la barba superpoblada i a amb careto de cabrejat, com si l'hagessin timat 1.000 euros en una timba de cartes, amb una presencia que espanta, ja que sembla que la barba de Toni/y té vida pròpia i vol conquerir tota la seva cara per convertir-se en el pare de Chewacca... però el pitjor està a sobre del seu rostre alleonat... Si, heu llegit bé, un dels seus èxits en format de cassette és "Me fumao un canuto" (evidentment no com estaria seria correctament escrit, que seria " Me he fumado un canuto")

Si poses en marxa el teu reproductor de música del ordenata i tens la mala pata de tenir el volum a tota potència desprès d'escoltar algun temazo rock, i comença a sonar això, oblidat ja de per vida de la teva bona imatge, la teva reputació -si la tens- i de qualsevol respecte del teu entorn... tota a la bassa sense cap mena de solució.

Desprès d'una entrada amb dedicatòria, Tony/i es desata amb una mena de gemecs estil cante jondo, que donen pas a lo que ningú al seu sa judici pot escoltar, un espectacular desastre musical... exagerat???, crec que no:

Ayyyyyyyy!!! Ayyyyyy!!! Auuuuuyyyyyyyyy!

Maaama, m'ha tirao el paaapa,
me fumao un canuto, y me ha echado de la casa.....

Maaama, que se muera el paaapa,

me fumao un canuto y me ha echado de la casa.....

Evidentment la canço continua però desprès de la nefasta primera estrofa, millor deixar-ho córrer i preguntar-se: "que collons faig jo sentint això???" Afortunadament, les coses sempre poden ser pitjors, i el cas és que no han arribat a les meves oïdes algun dels altres temazos que venen al cassette en questió: "Macarra" o "Se pinchaba la niña"... ni que tots dos prometen moltissim.

La obra de l'inefable Tony és prolífica, tota farcida i plena de musicidis perpetrats quasi tots amb nocturnitat i alevosía, des de l'any 1974 en que va gravar el seu primer LP, i desprès de la primera experiència, ja com inventor amb dret propi d'aquesta rumba macarra va signar contracte amb la discografica Columbia amb la que va fer 7 elepeses amb títols tan suggerents com: 1976, "El Trili Molinete”; 1978, “Cosas gitanas”; 1979, “Calí, calí”; 1980, “Garra”; 1981, “Hay que ligar”; 1983, "Yo soy pirata”; 1984, “Una nueva vida”, tot un seguit de hits, himnes de la rumba callejera... Després va pasar a Zafiro amb altres 4 elepeses, (1988, “Libre”; 1989, “A la Mai de mi vida”; 1990, “Amor blanco”; 1991, “Tony, El Gitano”) per desaparèixer desprès del mapa piromusical... i és que segur que el seu paaapa, desprès d'escoltar cantar tot això, segur que no li va quedar altre remei que echarle de la caaasssaaa...

Pero quan ja ningú donava ni un cèntim d'euro per aquest senyor desaparegut en l'ostracisme de l calorrisme quinqui-mangui musical, resulta que és viu, si senyors!! esta vivooooooooooo!!!

Va fer la seva nova "aparició estel·lar" l'any 2006 en el "I Certamen de Neocalorrismo" - i no va de conya, eh!-

i per a mostra un botó, akí teniu un vídeo amb una de les seves actuacions, amb el tema "Mossos d'Esquadra" , on el senyor Gitano canta a les desgracies que els han portat els pulisias des de que apatrullen els carrers del bonic barri residencial de Sant Adrià de Besos, anomenat "La Mina", gravat amb gran qualitat i en high definition por uns dels calorros assistent a tan inefable event i que podeu gaudir ara mateix:

I aquí teniu la mateixa peaso de cançó inclosa en el seu últim CD, “A sangre y fuego” :
"En el barrio de La Minaaaaaaaa,
los gitanos estan llorandooooo,
por esos mozos de escuadraaaaaaa,
la vida no estan quitandoooooooooo"
si es que no es pot ser bona persona, aisssssssss estos mossos, mala gente!!! sense comentaris... :

Ole tus webos, Tony!!! :-)))

Dandy Salomon - "Paso de todo" (pues anda que yo!!!)

Pel títol és dedueix de forma ben clara que el nostre "artista" d'avui "pasa de todo" i desprès de veure'l i escoltar-lo, potser el que pensarem que el problema mental que pateix pot ser degut a que algun camell també li hagi "pasado de todo", especialment substàncies psicotròpiques d'alt poder addictiu i al·lucinogen, que aquest subjecte en qüestió ha pres sense cap mena de moderació...

Només fa falta mirar la caràtula d'aquest engendro musical per adonar-se'n de que es tracta, sense cap mena de dubtes d'un productes espantós i que pot perjudicar seriosament la salut auditiva i mental.

Ja d'entrada el voler passar per un dandy amb aquesta cara de pringat, es un exercici evidentment impossible, però si a sobre per intentar donar més categoria i classe al producte, et juntes amb tres senyoretes (de companyia?) rubi-tenyides, el resultat pot ser tan patètic com el resultat de la portada demostra.

Com quasi sempre en aquest subproductes musicals, a l'estilisme d'aquesta penya s'ha deixat totalment de banda els termes con a vergonya i decoro, com es poden apreciar als modelazos de les senyoretes calentorres en qüestió, més propi de revista gabacho-erotico-casposa dels anys 70-80 que de la portada d'un cassette com Déu mana. Però no solament resalta" l'elegància" de les senyoretes, sinó la del presumpte cavaller anglès amb el seu blazer a lo Arturo Fernández, evidentment de lloguer perquè és de 2 talles més grans, i amb la seva "pajarita" descolorida pels múltiples rentats, que aquesta si deu ser seva, perquè a més de ser dandy, deu treballar de cambrer a una marisqueria gallega. Em sembla que aquest home de dandy solament té la colònia Baron Dandy que fa servir per lligar els diumenges per la tarda al Burger King a -perquè lliura de la marisqueria- amb senyoretes de tan "bon veure" -previo pago, evidentment- com les de la foto.

De la cançoneta en qüestió, lo més recomanable es seguir el consell de l'artistazo i passar de tot, sobre tot d'escoltar aquesta mamarrachada sense cap ni peus. Però si t'agafa en un mal moment, que d'aquests tots en tenim, sona como una emulació barata de la cançó "Que idea" de Pino D'Angio cantada per un cuarenton a les que les substancies il·legals, el cigaló, el sol-y-sombra i les llargues jornades laborals de 16 hores en peu, li deixen en un estat semicatatònic, aspecte més clar quan parla a la cançó del seu fetitxe -cosa freqüent en aquest tipus de personal, que tenen un objecte del qual no es poden separar- i que en el cas del nostre amic és una bufanda que no es treu ni per pixar.

Bé, si t'atreveixes ja pots escoltar aquest producte fruït del mínim esforç, tant en melodia, com en lletra, com en durada... un cant total a la desídia... i a sobre el tio vol anar de dandy... si es queeeeeeeee...

Los toretes... una imatge val més què mil paraules...

... i per això solament cal mirar la portada de la cinta d'aquests "Toretes" de pa sucat amb oli.

Veus la caràtula d'aquesta mena de bessons unigarrulinos d'aspecte ratoner, una barreja cutre de Joselito duplicat, El Dúo Dinámico en versió barriobajera, Los Pecos amb perruca i de Camarón de la Isla amb problemes de creixement, i arribes a la conclusió que han trobat el millor nombre artístic que podrien trobar: "Los Toretes"... Bé, també podrien haver triat un altre com "Los Choricetes", "Los Enanetes","Los Ratoncetes", "Los Ladroncetes", "Los Garruletes" o qualsevol adjectiu qualificatiu al que se li pugui afegir el sufix diminutiu-despectiu "-etes".

Aquest personal denota una aire de total incongruència, ja que van vestits com de col·legials, però la seva edat i careto denoten altres inquietuds i tendències més censurables que el seu interès per aprendre, que si algun cop el van tenir, ja fa molts anys que els va passar, hipòtesis totalment validada sobre tot des del moment que un escolta el seu engendro de cançó, el hit "Caramba niña", que perpetren aquest parell de tipejos.

Si penseu que es tracta d'una composició calorrilla amb la veu vellutada d'aquest joselitos bonsais, típica de reunions de colegis en barris marginals a la escalfor d'una foguera i unes litronas, sense cap mena de vergonya i d'una tremenda vulgaritat, doncs si... efectivament, l'heu encertada!.

Després d'un inici més o menys prometedor "Caramba niña qué buena estás... caramba niña que guapa estás..." ens adonem de la crua realitat... no podíem esperar res més d'aquest tios que una rumbita "humorística" infumable i composta i executada amb un impressionant mal gust, de l'estil "una vieja y un viejo van pa' Albacete, van pa' Albacete". Gràcies a la repetició exagerada del estribillo i la seva curta durada, no ho passem encara pitjor amb aquesta patotxada kinki-mangui, que si la cantem a qualsevol senyora o senyoreta de bon veure, ens condueix per la drecera més curta a guanyar-nos el seu odi i rebuig per a la resta de els nostres vides.

"Gaudiu" de la cançoneta:

El Pelos (y Los Marus)... una llegenda de la rumba més marginal

El destí hi ha cops que és tremendament cruel i injust amb alguns artistes que demostren un talent im-prezionante i inigualable a més de haver tingut una gran producció “artística” al llarg i ample de la seva carrera.

Aquest és el cas de Antonio G. Solomando, alias “El Pelos”, acompanyat a la majoria dels seus temazos dels inefables Los Marus. A les caràtules de les múltiples cintes de gasolinera que podem trobar amb seves tropelias acústiques, podem veure la classe d’individu que és (o millor, que era?...) el senyor Pelos.
A més de poder veure que per la seva cabellera que fa honor al seu nom, per la seva pose, la seva cara i el seu estilisme, denota que és un tio curtit a la més absoluta marginalitat... vamos, que si es presenta aquest personatge a casa teva amb aquest cabell laci i greixos, amb cara del germà gran de “El Vaquilla”, amb la camisa descordada fins al cinquè botó, i amb més cadenes d’or al coll que el negre de “El Equipo A” ja em diràs tu que li deixaràs que t’administri els estalvis de tota la teva vida.

Doncs aquest home, a més de semblar que s’ha codeao con la créme de la créme dels suburbis delinqüencials més marginals, les seves rumbes no solament parlen de qui viu a les capes més cutres, desafavorides i zarrapastroses de la societat, si no que a sobre reivindica i denota l’orgull pels seus orígens, que fan en algunes de les seves “obres” semblin himnes per als més manguis i delinqüents, els que ho diuen als 4 vents: yo soy un chorizo de tomo y lomo... y con 2 cohones!!!

Sense més preàmbuls i com a demostració del que ja em ressenyat, anem a enfrontar-nos a l’audició d’alguns dels seus temazos.

Un dels millors exemples i dels més explícits és “Señor Juez”, que ja el començament és per flipar:

"Con la venia señor juez, y señores del jurado,
voy a contarles mi vida, siempre he sido un marginado
en medio de una reyerta, a mi padre me mataron..."

I continua la cosa de mal en pitjor fins arribar al estribillo:

"Siempre metido entre prostitutas, entre shorizos y marikoneeeee...
me he convertido en un bala perdida en este mundo de drogadiccionesssss ..."

Flipant, eh!, l’arma perfecta per acollonir als veins :-)))

Més exemples, el nostre heroi toca un altre aspecte del vici, es clar, li agrada la grifa, er hachis i er xocolate (no el de menjar...) i va compondre una breu electrorumba molt coneguda, tot un hit de la marginalitat, himne dels fiesteros endrogaos, a la que va batejar amb el explicit nom de "La Grifa", segurament mentre que estava sota els efectes de tan suggerent substància:

"Yo vengo de la isla, de la isla de Japón,
de fumarme cuatro porros que mi novia me invitó,
la grifa e una cosa que te pone siego,
viene la pestañí (guàrdia civil) y te lleva pal talego (presó)”

I continua amb l’arxiconegut:

“En una discoteca de Lloret de Mar, viene una niña maca y me invitó a fumar...”

Podria continuar parlant de més i més rumbes de la factoria del Pelos, per exemple de “El Legionario”

on ens explica la historia d’un lejía que es lliga en un prostíbul a una morita, però quan torna de maniobres, té més banyes que la cabra que li acompanya a les desfilades i en un atac de passió, i com tot un maxote, ajudat per la “yerbabuena”, a la que li dona a totes hores, el bon home agafa per banda al paio que és va trajinar a la seva dona, “saco la pusca (pistola) y le metio tol cargador”. De lo més dramàtic... mentre que sona el Himno de la Legion, i se't posen els pèls com escarpias, el señor juez li fot 20 anys de presó i el soldadet corneado canta desesperat des de dins del talego:

” Yo soy soldado de la legionnnnn, una morita me traicionooooo, ha destrozadooooo mi corasonnnnnnnnn”.

Em podria passar la nit sencera escrivint sobre la magna obra aquest personatge garrulo i marginal, però l’estupidesa humana té un límit -a més de les ganes de menjar alguna cosa que tinc ara- ni que hi ha cops que no ho sembli, i jo també haig de frenar aquest frikycomentari, ni que mirant el tema d’aquesta forma, solament un friki s’atreviria a criticar un altre friki ... hauré de tornar al psicòleg!!! :-)))

Jose Angel, Cristiano y Homosesuá

Doncs si amics i amigues. Tal com sona... José Ángel és "cristiano"... I homosexual, també. No solament això, no... que vol que la seva mare ho sàpiga. I s'ho canta, si senyor, amb un parell de c... s'ho canta. I la pobra dona aguantant el tipus, es clar!. Perquè,... l'heu fet una miradeta al tal José Ángel? Sí? I que es creu el bo de José Ángel, què és això de ser "cristiano y homosexual" és el pitjor que li pot confessar a la seva mare? Jo crec que si la seva mare, si no ho sabia, ja ho sospitava... Però... i la camisa, què?. I el moreno paleta?. I l'expressió de fallida neuronal massiva?. Tu creus que això no l'importa a la teva mare, José Ángel? No? Jo que vols que us digui... Si fos mare d''"això", el què em confesses que és "cristiano y homosexual" seria la preocupació menys important. Total. Ja que més dona? si amb un fill així ja no hi ha remei -em refereixo mentre que al Codi Penal continuï sent delicte l'homicidi-.
Si no, solament cal fixar-se en la papada que serveis per fer 5 quilos de carn d'olla, aquestes sabatetes dels diumenges dos números més petites amb els seus mitjonets de punt color crema caducada, que en comptes de peus sembla que tingui dos trossos de mortadel·la, aquest pantaló blanc amb les cames embotides com dos botifarrons de ceba, aquest rellotge Casio per lligar a les discoteques de Torremolinos amb suorosos i bigotuts senyors, cristianos també, es clar.
Aquest afaitat Filomatic gai i la postureta de qui esta a la saleta d'espera de la consulta de l'uròleg... assentadet tan ricament en aquesta butaca d'estampat inqualificable amb la planta de plàstic com a únic atrezzo, amb les seves celles a lo Letícia Sabater i les seves mans de "zampabollos cristiano y homosexual".

Si ja heu vist -"ho haveu vist??? ho haveu vist?? la mare que el va parir!!!"- a "l'artista", espereu a sentir el seu producte. Una introducció i arrengaments tipus cançó electoral del partit "Veins gais per a la independència de l'abocador de Prats del Lluçanes-Prados del Merluzar", donen pas a una veu aplanada i sentimental d'eunuc ebri. Amb un falset melòdicament amariconat, José Ángel l'explica amb tot luxe de detall a seva pobra i santa mare les seves inquietuds derivades del seu gust pels plaers sodomítics. Amb una tornada més que enganxifosa, repugnantment enganxifosa, el tema avança amb a un patètic "in crescendo" que ens porta al plat fort del tema. Al "tour de force" d'un artista emocionat... un petit discurs parlat, on amb l'emotivitat a flor de pell i la musiqueta electoral de fons, aquest tarat balbuceja unes línies immortals. Frases com "...No somos animales ni hijos del infierno...", "...Que piensen en un momento en la posibilidad de tener un hijo homosesuá...", i altres joies poètiques van portant el tema cap a la seva conclusió final que tots rebem emocionats, amb els ulls negats per les llàgrimes i els timpans obnubilats.

Senyores i senyors, amb tots vostès, José Àngel, Cristiano y homosesuá!

Escolta aquí "el temazo":



O si prefereixes el video basat en el tema :-)))



I la lletra també... aissssssssss... mira que sou visiosillos/es jejeje:

Madreee, no te pongas triste,
cara de virgen,
aquiiii estoy yoooooo.

Madreee, siga adelante,
no tengas temo-ooor.

No soy un ladron
que roba el corazon,
tengo un corazo-o-o-on
y un buen corazon.
Quien nos margina
cometeee un erroooor.

Madreee, en mi alma
siento un gran doloor,
por aquellos que son marginados
sin razooon.

Madreee, quien nos margina,
creo que pecan contra Dioooos.

En cuerpo y a-a-alma nos creooo,
tengo un fra-a-a-agil corazon,
quien nos margina
comete un errooooooooooor

Madre, soy cristiano homosexual,
mas que impo-o-o-orta el susurrar,
si yo soy cristiano homosexuaaaaal.
Madre, soy cristiano homosexual,
mas que impo-o-o-orta al comulgar,
por que soy cristiano homosexuaaaaaaaal

Quiero decir, a todo el mundo,
especialmente a aquellas personas que nos marginan,
que nosotros los homosexuales somos personas como ellos veran.
Que no somos animales venidos del infierno.
Que ya llevamos en la vida una cruz muy grande
para que sobre ella nos tachen de retrasados.
Que piensen por un momento en la posibilidad
de tener un hijo homosexual.
Mi in-ten-ciong no es insultar,
sino que me acepten como a una persona mas.
Por eso mi cancion dice:
Madre, soy cristiano...homosexual.

Los 40 Top Gasolineras

Fa alguns dies vaig rebre un e-mail d'aquest que t'envia algun amic/amiga-conegut/coneguda, que si, que confesso que la majoria van directament a la galleda d'e-milioescombreries, però mira per on, en aquest hi havia un arxiu de PowerPoint amb un estudi-recopilació de caràtules de "cintes de benzinera", si aquelles cintes de cassette que venien (encara venen???) a les benzineres "epañolas", i la veritat, es que em vaig trencar el pit... D'aquest e-mail va sortir la idea de fer aquest "engendro" de bloc :-)))

Oleeeeeeeeeeeeeeee, per "Los 40 Top Gasolineras" (PPS, 2,5 MB)