Heinorrrrr, me cagorrrrr en tursssss muelarsssss!!!

Ja mateix marxo de vacances, però no ho volia fer abans, com ja us havia promès, de fer una entrada dedicada al meu ídol... amb tots vostès Heino!!!
De veritat que ja començo a témer que això m'està sobrepassant. No content de submergir-me a les pestilents clavegueres musicals hispàniques, hem vaig aventurar a veure si un dels protagonistes de les friki-caràtules internationals tenia qualsevol èxit a banda del reconegudissim i arxifamós temaso Karamba, karacho, ein whisky" , ja perfectament conegut pel públic de malalts/seguidors d'aquest ídol de masses.

Vaig descobrir en la meva investigació que les nostre teutó més friki, té un amplia i dilatada discografia i va ser un dels majors exponents del la música popular i el kitsch alemany. Aquesta mena de extraterrestre malparit (desprès us explicaré la meva actitud bel·licosa) , és famós al seu p. país, té el seu web, club de fans i demés parafernalia. El que no puc entendre és com aquí no ho és.

Potser un bon dia prenent el sol en algun indret del litoral català, sigui a Lloret de Mar o a Salou -per posar algun exemple al atzar- segurament se li van cremar les celles, el cabell, i el que es evident, el cervell, i llavors no se li va ocórrer altre cosa el molt que estimava el nostre país, que -com bon guïri que no distingeix gaire de fronteres i identitats nacionals- cantar un "Viva España", però en la llengua de Göethe.
Això ja d'entrada seria com per enviar-lo al garrote vil directament, a un escamot d'afusellament del Mossos d'Esquadra o a la forca, però es clar , als anys 70 al turista estranger se li deixava fer tot tipus d'heretgies i de garrulades pel fet de que deixes akí les seves divises.

Com ja podue sentir, el resultat és totalment demencial... per fotre'l un tiro!... aquesta aberració és una de les peces més surrealistes que mai he sentit, superant a la majoria dels nostres frikis gasolineros.

Només començar, ens obsequien amb 2 olés que sonen més falsos que bitllet de 6 euros. Després en el contundent idioma kartofen deixa anar un "Que vivarrr Espania" que evidentment dona títol a la cançó, i paraules com per exemple "por favor", "matador", "flamenco", o sigui, que no fa falta saber alemany per deduir que està cantant als topicazos de sempre.

I va de sobte deixa anar alguna cosa similar a "castañetten" mentre que sona una castanyola... per cagar-s'hi!!!... ja desprès d'això a un no li queda altre remei que anar al seu web, veure que si té una adreça electrònica de contacte i directament enviar-li una amenaça de mort . Si algú s'anima aquí deixo l'enllaç: http://www.heino.de/.

Donat el meu caràcter venjatiu, això no pot quedar així, s'ha de fer alguna cosa.... hem de rescatar al Pelos -y Los Marus-, retornar-lo als escenaris i fer-li cantar el Deutchland Über Alles a ritme de rumba, a veure que li sembla als fills de la Gran Germania... desprès de la cafrada de Heino tenim tot el dret a fer-ho.

Com a puntilla, i com si no hagues suficient com per matar a aquest joselito germànic, us regalo aquest vídeo en el que aquest tipejo amb la seva gran presència escènica perpetra un middley demencial amb els seus "grans èxits" vestit com l'acomodador del cinema del meu barri, davant de una nodrida assistència de delegats del l'IMSERSO teuton, acompanyat per la Charanga del Tio Honorio... pa habernos matao!!!

O si no, aquest magnific tema, "Tampico"... ummmmm Heino, com hem possesssss..., a veure si hem dius quin xampú i quina laca fas servir, xato! :-)))

Frikades fronteres enllà...

Afortunadament, no som propietaris en exclusivitat de la cutrez musical més patètica i abominable. Fora de les fronteres estatals el fenomen friki-benziner-musical, per molt que ens faci mal, també té el seu lloc, i ni que no arriba als nivells d'adoració i d'excel·lència que per aquests indrets, no podem obviar que en tot arreu n'hi ha de frikis, i lluny de casa hi han exemples que son per llogar-hi cadires.

Fent immersió en aquest submón cada cop més fosc , he trobat una col·lecció de caràtules a quina més surrealista, i el pitjor de tot, es que cap d'ella és produïda a la península ibèrica...

Comencem... i segur que no fa falta cridar l'atenció per la foto més garrina, si, aquesta on no se sap qui és més bestia, la trulla o aquest paio inqualificable, germà d'una morsa àrtica, els quals formen del "duo" anomenat The Handsome Beasts (el que té melena s'anomena Garry Dalway). Al contemplar a aquest individu en aquesta composició escenogràfica, un s'imagina, les porcades que s'està muntant amb complicitat del pobre bitxo.

Desprès ens arriba l'amic Mike Terry, aquest pianista una "miqueta" ambigu, que va vestit como una iaia en un bingo, somrient al piano, amb una sospitosa i intrigant semblança a una barreja de Harpo Marx sense botzina i un dels Morancos. O és un d'ells, o és un germà bastard transvestit, perquè solament li falta cridar: Joshuuuuuaaaaa!!!.

I que hem dieu de Ken??? (res a veure amb el nuvi de Barbie). No sé si és pel seu pentinat tipus orinal o pel seu bigoti al més ranci estil prussià, però un té la sensació de que aquest Ken està molt a prop de ser un borderline, fregant la idiotesa, i si no és així, segurament li fa falta un bull. Això o el que li va fer les fotos és el capullo més gran de l'historia, que si a sobre va cobrar per la seva feina, ja és per fer-li un monument. Fos com fos, Ken un llumbreres no havia de ser per presentar-se en públic amb aquesta fatxa.

Ja continuar amb aquesta mostra d'engendros, ens trobem al meu teutó preferit: Heino, el qual ja vaig tenir el dubtós honor de presentar-vos com a primer vídeo publicat a aquest bloc (si el voleu "disfrutar" de nou, aquí el teniu... però tranquils, que pròximament li penso dedicar un capítol senceret al meu "ídol"). Només veure la imatge d'aquest paio, un ja comença a tenir una mena de suor freda... una criatura d'aspecte fantasmal, surrealista, que per més inri i intranquil·litat, té un ull mirant a Múrcia -que bonita eres!!- i l'altre cap a Toledo, tot això decorat amb aquest cabell ros platí, que el converteixen en un fenomen paranormal en si mateix, un autèntic poltergeist, del qual podríem cobrar entrada solament per veure'l, com la dona barbuda o l'home elefant. El pobre deu tenir tan assumida la seva "bellesa abstracta" que es presenta a la portada amb un ram de roses, com demanant perdó i confiant que no llencem el cassete directament a les escombraries només veure'l...

Continuem amb una incongruència supina, tal i com no pot ser d'altre manera en un bloc com aquest... ni més ni menys que un mossèn karateka. El que faltava ja per veure... el poder de Déu per mitjà de les llegendàries arts marcials. Mike Crain, una mena de Bruce Lee amb sotana, ens mostra el camí de la fe mitjançant les hòsties, i no precisament de les que és reparteixen durant la santa missa... suposo que enviant el missatge subliminar(?) de que si ens desviem del bon camí cristià, el nostre costillamen patirà el mateix destí que la pila de maons.

Per no faltar, no falta ni un super heroi. Tenim un Superman amant de la cervesa, muntat en un quadricicle amb una dona de nom eslau i bellesa amagada (Alla Pugatjova) vestida amb el camisó de la seva avia, amb el suggerent títol "cada nit i cada dia" (si estan així dia i nit, és per flipar) tot això, evidentment, fet sense cap mena de gràcia, com no podria ser d'altre manera al ser un producte guiri... no com els nostres frikis autòctons, que només veure'ls ja t'estàs partint el pit.

Per anar acabant, anem a fer una recopilació de les caràtules més pujadetes de to. Comencem per Boned, que fent gala de la promiqüitat de la que farden els rockers ens porta una imatge molt gràfica, el màstil de la guitarra sustituint el "màstil" humà, la qual cosa convida a pensar que aquests rockers son la polla...

Ara ens aterra Pooh Man, amb cara de no trencar ni un plat davant de la situació. Per si queda algun dubte, a la cantonada inferior dret ens avisa del contingut explicit del CD. Però a veure senyors... quin dubte pot haver sobre el que pot cantar el negre en qüestió??? sobre les propietats beneficioses per a l'organisme que produeix el consum d'arengades en dejú???...

Però el nostre amic Pooh hauria d'anar en compte on va ficant el nas, i més si Millie Jackson es troba per les rodalies i està amb la pose de la caràtula. Que bufona ella! sabates en ma, assegudeta al water, amb aquesta carona de patiment provocat pels seus evidents problemes de trànsit intestinal. Jo en el seu cas aniria al metge, o al farmacèutic, en el seu defecte, però del que no tinc cap dubte veient la portada, es que segurament el contingut musical del disc em produiria diarrea, en aquest cas, mental.

Com a últim petard de la friki-traka, una cutrez de campionat... una mena de afro-tarat avillat únicament amb una "pajarita" indescriptible i amb la companyia de dos ninots, Richard & Willie, amb els que suposadament vol fer un número de ventrilòquia, està sent obsequiat al mateix temps amb una fellatio... El tio no solament surt en pilotes a l'escenari, fot el numeret amb els ninos, i a més a més li fan una neteja de sable... Quién dijo miedo???...

Bé, ja està per avui, queda ben demostrat que no solament aquí som rarets, que xalats n'hi ha a tot arreu, ni que això no sigui gaire consol, no estem sols al món :-)))