Fent immersió en aquest submón cada cop més fosc , he trobat una col·lecció de caràtules a quina més surrealista, i el pitjor de tot, es que cap d'ella és produïda a la península ibèrica...
Comencem... i segur que no fa falta cridar l'atenció per la foto més garrina, si, aquesta on no se sap qui és més bestia, la trulla o aquest paio inqualificable, germà d'una morsa àrtica, els quals formen del "duo" anomenat The Handsome Beasts (el que té melena s'anomena Garry Dalway). Al contemplar a aquest individu en aquesta composició escenogràfica, un s'imagina, les porcades que s'està muntant amb complicitat del pobre bitxo.
Desprès ens arriba l'amic Mike Terry, aquest pianista una "miqueta" ambigu, que va vestit como una iaia en un bingo, somrient al piano, amb una sospitosa i intrigant semblança a una barreja de Harpo Marx sense botzina i un dels Morancos. O és un d'ells, o és un germà bastard transvestit, perquè solament li falta cridar: Joshuuuuuaaaaa!!!.
I que hem dieu de Ken??? (res a veure amb el nuvi de Barbie). No sé si és pel seu pentinat tipus orinal o pel seu bigoti al més ranci estil prussià, però un té la sensació de que aquest Ken està molt a prop de ser un borderline, fregant la idiotesa, i si no és així, segurament li fa falta un bull. Això o el que li va fer les fotos és el capullo més gran de l'historia, que si a sobre va cobrar per la seva feina, ja és per fer-li un monument. Fos com fos, Ken un llumbreres no havia de ser per presentar-se en públic amb aquesta fatxa.
Ja continuar amb aquesta mostra d'engendros, ens trobem al meu teutó preferit: Heino, el qual ja vaig tenir el dubtós honor de presentar-vos com a primer vídeo publicat a aquest bloc (si el voleu "disfrutar" de nou, aquí el teniu... però tranquils, que pròximament li penso dedicar un capítol senceret al meu "ídol"). Només veure la imatge d'aquest paio, un ja comença a tenir una mena de suor freda... una criatura d'aspecte fantasmal, surrealista, que per més inri i intranquil·litat, té un ull mirant a Múrcia -que bonita eres!!- i l'altre cap a Toledo, tot això decorat amb aquest cabell ros platí, que el converteixen en un fenomen paranormal en si mateix, un autèntic poltergeist, del qual podríem cobrar entrada solament per veure'l, com la dona barbuda o l'home elefant. El pobre deu tenir tan assumida la seva "bellesa abstracta" que es presenta a la portada amb un ram de roses, com demanant perdó i confiant que no llencem el cassete directament a les escombraries només veure'l...
Continuem amb una incongruència supina, tal i com no pot ser d'altre manera en un bloc com aquest... ni més ni menys que un mossèn karateka. El que faltava ja per veure... el poder de Déu per mitjà de les llegendàries arts marcials. Mike Crain, una mena de Bruce Lee amb sotana, ens mostra el camí de la fe mitjançant les hòsties, i no precisament de les que és reparteixen durant la santa missa... suposo que enviant el missatge subliminar(?) de que si ens desviem del bon camí cristià, el nostre costillamen patirà el mateix destí que la pila de maons.
Per no faltar, no falta ni un super heroi. Tenim un Superman amant de la cervesa, muntat en un quadricicle amb una dona de nom eslau i bellesa amagada (Alla Pugatjova) vestida amb el camisó de la seva avia, amb el suggerent títol "cada nit i cada dia" (si estan així dia i nit, és per flipar) tot això, evidentment, fet sense cap mena de gràcia, com no podria ser d'altre manera al ser un producte guiri... no com els nostres frikis autòctons, que només veure'ls ja t'estàs partint el pit.
Per anar acabant, anem a fer una recopilació de les caràtules més pujadetes de to. Comencem per Boned, que fent gala de la promiqüitat de la que farden els rockers ens porta una imatge molt gràfica, el màstil de la guitarra sustituint el "màstil" humà, la qual cosa convida a pensar que aquests rockers son la polla...
Ara ens aterra Pooh Man, amb cara de no trencar ni un plat davant de la situació. Per si queda algun dubte, a la cantonada inferior dret ens avisa del contingut explicit del CD. Però a veure senyors... quin dubte pot haver sobre el que pot cantar el negre en qüestió??? sobre les propietats beneficioses per a l'organisme que produeix el consum d'arengades en dejú???...
Però el nostre amic Pooh hauria d'anar en compte on va ficant el nas, i més si Millie Jackson es troba per les rodalies i està amb la pose de la caràtula. Que bufona ella! sabates en ma, assegudeta al water, amb aquesta carona de patiment provocat pels seus evidents problemes de trànsit intestinal. Jo en el seu cas aniria al metge, o al farmacèutic, en el seu defecte, però del que no tinc cap dubte veient la portada, es que segurament el contingut musical del disc em produiria diarrea, en aquest cas, mental.
Com a últim petard de la friki-traka, una cutrez de campionat... una mena de afro-tarat avillat únicament amb una "pajarita" indescriptible i amb la companyia de dos ninots, Richard & Willie, amb els que suposadament vol fer un número de ventrilòquia, està sent obsequiat al mateix temps amb una fellatio... El tio no solament surt en pilotes a l'escenari, fot el numeret amb els ninos, i a més a més li fan una neteja de sable... Quién dijo miedo???...
Bé, ja està per avui, queda ben demostrat que no solament aquí som rarets, que xalats n'hi ha a tot arreu, ni que això no sigui gaire consol, no estem sols al món :-)))
Entrades
